Límits, aprenentatges i el futur que activa

“The more layers of the onion you peel, the more you cry.”

Aquesta frase de l’Impact Report de Patagonia resumeix amb precisió el que s’ha viscut en aquest projecte. Com més s’aprofundeix en la sostenibilitat d’una empresa, més evident es fa tot el que queda per fer. I lluny de ser un fracàs, aquest reconeixement és el veritable punt de partida de qualsevol estratègia honesta.

En finalitzar l’exercici de doble materialitat de Lola Casademunt, la pregunta va ser immediata: com continuem? La resposta no va venir en forma de grans declaracions, sinó d’una mancança molt concreta. Faltaven indicadors operatius, definits des de cada departament, capaços d’oferir una lectura recurrent i compartida de la situació. No cada tres anys, sinó de manera contínua, integrada en la gestió diària.

Aquí van aparèixer amb claredat els límits d’aquest projecte. La doble materialitat no corregeix per si sola les inèrcies del sistema ni elimina dependències estructurals. No transforma automàticament la cultura ni resol tensions històriques. Però sí que compleix una funció essencial: fa visibles les contradiccions, ordena prioritats i obliga a prendre decisions amb més responsabilitat.

Aquest projecte rebutja la sostenibilitat cosmètica. Assumeix que comunicar sense transformar genera risc reputacional; que pressionar costos sense revisar relacions acaba deteriorant la qualitat; i que produir més ràpid no sempre és produir millor. Entendre aquests límits no debilita l’estratègia, la fa més sòlida.

El futur que s’activa a partir d’aquí passa per consolidar aquest aprenentatge. El 2026, el focus estarà en dissenyar un conjunt de KPI personalitzats per departament que integrin indicadors financers i d’impacte en un únic sistema de gestió. Un model que permeti prendre decisions estratègiques des d’una visió compartida, coherent i transversal, capaç de reforçar la resiliència de l’empresa sense renunciar al seu propòsit ni a la complexitat del context en què opera.