Durant anys, el reporting de sostenibilitat s’ha vist com una obligació més. Però el nou context europeu —amb la simplificació de la “llei òmnibus” i l’estandardització del VSME— està canviant les regles del joc: menys complexitat, però un llenguatge comú que tothom haurà de dominar. El seu impacte serà progressiu entre 2026 i 2028, però suficient per marcar una diferència clara entre les empreses que s’hi avancin… i les que reaccionin tard.

Perquè aquí hi ha la clau: això ja no va només de regulació. Va de mercat.
Clients europeus, grans corporacions, inversors, bancs i administracions públiques comencen a exigir informació de sostenibilitat clara, comparable i ben estructurada. No com un “extra”, sinó com a part del procés de decisió: des d’entrar en una cadena de subministrament fins a guanyar una licitació pública.
I en aquest context, el reporting deixa de ser un document i passa a ser una eina competitiva.

Les empreses que comencin a estructurar-ho de manera estratègica, encara que avui no hi estiguin obligades, tindran avantatge. Més accés a oportunitats, millors relacions comercials i més capacitat de créixer en entorns cada cop més exigents.

Ara bé, quins marcs tenim sobre la taula a Espanya i Catalunya?

EINF
D’una banda, l’EINF (Estat d’Informació No Financera), que s’aplica a empreses grans i mitjanes que compleixin almenys dos d’aquests tres criteris:
– Més de 250 treballadors
– Actius superiors a 20 milions d’euros
– Xifra de negoci superior a 40 milions d’euros

Aquest document es presenta juntament amb els comptes anuals al Registre Mercantil i marca l’estàndard mínim de transparència.

I aquí ve una cosa que veiem força sovint: hi ha empreses que, complint aquests criteris, encara no estan presentant l’EINF o no el tenen del tot estructurat.
Si és el teu cas, no passa res. És més habitual del que sembla, i té solució.

VSME - Voluntary Sustainability Reporting Standard for SMEs
D’altra banda, el VSME, dissenyat específicament per a microempreses i pimes no cotitzades que volen reportar el seu rendiment ESG de manera voluntària, estructurada i molt més lleugera.

Aleshores, com encaixen totes les peces?
– L’EINF és l’obligació (per a grans empreses).
– El VSME és la guia (per a pimes).
– El reporting és el resultat: el document públic que sintetitza tot això i que cada cop més empreses publiquen al seu web corporatiu.

Però aquí entra la capa que canvia el joc: els diners.

Els bancs ja estan incorporant criteris ESG en la concessió de finançament. Millors condicions, més accés al crèdit, menys risc percebut. El mateix passa amb els inversors: cada vegada més fons exigeixen informació estructurada, comparable i alineada amb estàndards europeus per prendre decisions.

I no només això. La contractació pública està evolucionant cap a models de compra pública verda. Cada cop més licitacions exigeixen petjades de carboni, certificacions ambientals i criteris socials clars. Si no pots demostrar amb dades el teu rendiment, competir esdevé molt més difícil.

Tot això forma part del reporting. No són peces aïllades.
La majoria d’empreses ho gestionen com pedaços: un certificat per aquí, un càlcul de petjada per allà, un document per al banc, un altre per a una licitació. Cost alt, impacte baix.
Això es pot fer molt millor.

Si utilitzes el VSME com a estructura base, pots organitzar tota la teva informació de sostenibilitat de manera coherent, generar les dades que necessites per a finançament, licitacions i clients, i alhora construir un reporting sòlid, útil i accionable.

És a dir: deixes de treballar per complir i comences a treballar per créixer.

Fins aquí, els fets. Ara ve la part interessant: utilitzar tot això com una eina per construir millors empreses.

El punt d’inflexió és la doble materialitat. I aquí va l’analogia: fer una doble materialitat és com anar al terapeuta, però per a la teva empresa. És l’exercici que t’obliga a entendre dues coses: com impactes en el món i com el món impacta en el teu negoci.

Sembla senzill, però no ho és. Requereix introspecció real. Tallers, anàlisi, dades. Unes 10 hores de treball ben invertides amb el teu equip poden canviar completament com prens decisions. I quan ho fas bé, passa una cosa potent: la sostenibilitat deixa de ser un “tema de compliance” i passa a ser el sistema operatiu de l’empresa.

Després ve la màgia: convertir impactes en KPI.

Exemple real. Marca de moda.
En diversos workshops amb l’equip, apareix un patró: alta rotació a les botigues. Formació inicial, tres mesos, i el personal marxa. Per què? Treball en dissabtes, manca de dos dies consecutius de descans, salari poc competitiu.

Això no és només un problema de RRHH. És un impacte social negatiu clar (benestar de l’empleat) que, a més, té conseqüències econòmiques directes.

La clau és quantificar-ho. Per exemple:

Cost de rotació =
(Nombre de baixes de personal indefinit) × (Cost mitjà de substitució)

On el cost de substitució pot incloure:
– Temps mitjà de contracte
– Relació entre experiència a la botiga i vendes
– Impacte en facturació per la corba d’aprenentatge
– Cost de contractació i formació

Quan fas aquest exercici, deixes de parlar de “sensacions” i comences a parlar de números. I en aquest cas, l’impacte era clarament material: afectava el negoci de manera directa.

Resultat: entra al reporting com a impacte material:
Manca de programes de carrera i formació interna
→ Impacte social (retenció, clima laboral)
→ Risc operatiu (costos, eficiència, servei)

I aquí ve el més important: acció.

A partir d’aquest punt, es creen KPI ad hoc per departament. En aquest cas, RRHH pot treballar sobre:
– Reducció de la rotació
– Millora del salari competitiu
– Polítiques de torns més sostenibles

I el potent és això: cada millora social té un reflex econòmic directe. Menys rotació = menys cost = més eficiència.

Aquest és el nou paradigma.

La sostenibilitat ben treballada no és un cost. És una palanca de rendibilitat. T’ajuda a prendre millors decisions, a alinear equips (sí, fins i tot el CFO), i a construir una empresa més resilient.
No és fàcil. Però funciona.

Conclusió:
Si continues veient el reporting com una obligació, t’estàs perdent la meitat de la pel·lícula. Si comences a veure’l com una eina de gestió, estàs jugant en una altra lliga.

La sostenibilitat ja no és un departament. És com es construeixen les empreses més eficients, més resilients i més rendibles dels pròxims anys.

I si estàs en aquest punt en què saps que has d’ordenar tot això, però no tens gaire clar per on començar, escriu-nos. T’ajudem a aterrar-ho i a treure’n tot el valor.