La manera com gestionem el verd urbà està canviant, però la manera com la ciutadania el percep no ho fa al mateix ritme. Apropar totes dues mirades és el punt de partida per construir una nova manera de cuidar els nostres pobles i ciutats.
«Els arbres s’han fet massa grans. Si un dia cau una branca, tindrem una desgràcia.»
«Fa setmanes que no tallen l’herba del parc. Està tot deixat.»
«Els escocells estan plens de males herbes. L’Ajuntament ja no els neteja.»
Són queixes habituals als serveis municipals de parcs i jardins. Sovint, però, responen a decisions de gestió tècnicament justificades. Un arbre de grans dimensions no és necessàriament un arbre de risc: conservar exemplars sans amb capçades àmplies és determinant per generar ombra i regular la temperatura de l’espai públic. Reduir la freqüència de sega dels prats afavoreix la biodiversitat i permet completar els cicles de floració i fructificació. I admetre vegetació espontània en determinats escocells crea microhàbitats per als pol·linitzadors.
Tres situacions quotidianes que evidencien una mateixa realitat: els criteris tècnics de gestió del verd urbà no sempre coincideixen amb la idea que té la ciutadania d’un espai públic ben mantingut. Aquesta distància planteja un doble repte als ajuntaments: transformar la gestió per respondre a l’emergència climàtica i, alhora, aconseguir que la ciutadania entengui i valori les decisions que es prenen.
El verd urbà, una infraestructura estratègica
L’emergència climàtica i la pèrdua de biodiversitat obliguen a repensar les ciutats. No n’hi ha prou amb adaptar-les a temperatures més elevades, sequeres prolongades o episodis de pluja intensa: també han d’assumir un paper actiu en la mitigació i en la recuperació de la biodiversitat. En aquest context, el verd urbà deixa de ser un element ornamental per esdevenir infraestructura verda. Arbrat, parcs, prats, espais naturalitzats i sòls permeables proveeixen serveis ecosistèmics concrets: regulació tèrmica, captura i emmagatzematge de carboni, reducció de la demanda energètica dels edificis, gestió de l’aigua de pluja, major qualitat de vida i hàbitat per a la fauna.
El marc normatiu europeu ja ho reconeix. L’article 8 del Reglament (UE) 2024/1991, de restauració de la natura, estableix que, a 31 de desembre de 2030, els estats membres han d’evitar la pèrdua neta de superfície nacional d’espais verds urbans i de cobertura arbòria urbana respecte del 2024, amb les excepcions previstes, i que a partir del 2031 aquestes superfícies han de seguir una tendència creixent.
La renaturalització deixa de ser una iniciativa voluntària i s’incorpora als compromisos europeus de restauració de la natura. Complir-los no exigeix només incrementar la superfície verda: obliga a revisar com es planifica, es dissenya i, sobretot, com es gestiona.
Renaturalitzar: de la gestió estètica a la gestió ecològica
Renaturalitzar implica recuperar espais per a la natura i afavorir que els ecosistemes urbans exerceixin les seves funcions ecològiques: arbrat sa amb volum de sòl i espai suficients per desenvolupar la capçada, sòls vius i permeables, prats florits, diversificació d’espècies, hàbitats per a pol·linitzadors i connectivitat ecològica entre espais verds. També implica revisar pràctiques de manteniment consolidades: reduir la freqüència de sega en determinades zones, evitar podes innecessàries, ajustar el reg a les necessitats hídriques reals, reduir l’ús de fitosanitaris i respectar la fenologia de les espècies.
Això no significa deixar d’intervenir, sinó intervenir amb més criteri. La gestió diferenciada exigeix coneixement tècnic, planificació, seguiment i actuacions adaptades a cada espai.
El repte és compatibilitzar les funcions ecològiques amb la seguretat, la conservació de les infraestructures i les necessitats de les persones. Estem passant d’una gestió centrada en l’ordre, l’estètica i el control de la vegetació a una gestió que incorpora la biodiversitat i el funcionament dels ecosistemes. Però les expectatives ciutadanes sobre què és un espai verd ben cuidat no evolucionen al mateix ritme.
Criteris tècnics i expectatives ciutadanes: on es produeix el desajust
Un arbre amb una capçada ben desenvolupada és un actiu ambiental per a la ciutat. Per al veí que el té davant de la finestra, el mateix arbre pot ser massa gran, restar-li llum o generar-li inseguretat. Els equips tècnics decideixen a partir de l’estat fitosanitari, l’estabilitat estructural, la biodiversitat. La funcionalitat dels espais i la seva relació amb l’entorn immediat. La ciutadania avalua aquestes mateixes decisions des de la seva experiència quotidiana, les molèsties que percep i les seves expectatives de manteniment de l’espai públic. Sovint, la decisió tècnicament més adequada és no intervenir o fer-ho de manera poc visible. I és precisament la que més costa d’explicar.
Això no vol dir que les preocupacions ciutadanes siguin infundades. Arrels que aixequen paviments, branques que interfereixen amb habitatges o determinades plagues són problemes reals que requereixen resposta tècnica. El repte és distingir les situacions que demanen una intervenció d’aquelles en què el conflicte neix d’una interpretació errònia o del desconeixement dels criteris de gestió.
Què diu la recerca: l’acceptació depèn del coneixement
Hi ha una contradicció de fons: volem recuperar la biodiversitat urbana, però continuem associant un espai ben mantingut a la gespa segada, els arbustos retallats i els escocells sense una sola herba o en el cas de l’arbrat a podes severes. La recerca científica ho ha documentat.
- Suport a la biodiversitat, amb expectativa d’ordre. Fischer et al. (2020), a Conservation Letters, van analitzar l’opinió de 2.027 persones de 19 ciutats de nou països europeus sobre la substitució de gespes convencionals per prats naturalitzats. Van trobar un suport ampli a les pràctiques favorables a la biodiversitat, però també una expectativa arrelada que els espais verds mantinguin una aparença ordenada i cuidada. El suport era més elevat entre les persones que coneixien millor el concepte de biodiversitat i se sentien responsables de conservar-la.
- Els beneficis percebuts, principal factor d’acceptació. Frank et al. (2024), a Urban Forestry & Urban Greening, van enquestar 899 persones d’Alemanya, Àustria i Suïssa sobre la transformació de gespes en prats favorables als insectes. L’acceptació general era elevada, i el factor amb més pes era el reconeixement dels beneficis ecològics dels prats, per sobre del seu aspecte visual o d’una actitud genèrica favorable a la natura.
- La informació modifica la valoració. Unterweger (2017), a Urban Science, va demanar a 424 participants que valoressin fotografies de prats amb diferents règims de manteniment, abans i després de rebre informació sobre els seus beneficis ambientals. La informació millorava la valoració de la gestió naturalitzada. Southon et al. (2017) obtenen un resultat coherent: la tolerància a l’aspecte dels prats fora del període de floració augmentava quan s’informava dels seus beneficis i de l’estalvi associat a la reducció de segues.
- La gestió de l’arbrat i la percepció ciutadana estan interrelacionades. Jeong,Han i Ko (2023) a Forests van enquestar 884 residents de l’àrea metropolitana de Seül per conèixer al seva satisfacció amb les criteris de gestió de l’arbrat, i la conclusió més rellevant és que la gestió tècnica i la percepció ciutadana no s’haurien de tractar con dues qüestiones independents, sinó que saber què valora la ciutadania pot ajudar a explicar millor el perquè de determinades actuacions.
La percepció d’un espai verd no depèn només del que veiem, sinó del que sabem sobre la seva funció. Un prat amb vegetació alta deixa de llegir-se com a manca de manteniment quan se n’entén el paper en la conservació de la biodiversitat.
Informar no resol tots els conflictes: les percepcions també depenen de les experiències personals, les necessitats d’ús, les molèsties i la confiança en la gestió municipal. Però l’evidència apunta en una direcció clara: les percepcions no són inamovibles, i el coneixement contribueix a transformar-les.
La percepció ciutadana no només influeix en la valoració dels espais verds, sinó que pot condicionar la implantació de noves pràctiques de manteniment. Un estudi qualitatiu de Hoyle et al. (2017), basat en entrevistes a vuit responsables municipals de Luton i Bedford (Regne Unit), va identificar l’estètica i la reacció ciutadana, les característiques de cada espai i la disponibilitat de recursos humans i econòmics com a factors determinants en la implantació de prats perennes. Els resultats apunten que la transició cap a una gestió més sostenible no és un repte exclusivament tècnic: també depèn de les condicions organitzatives i del context social i polític.
En el cas de l’arbrat urbà la valoració que les persones fan dels arbres no depèn únicament dels beneficis o les molèsties que aquests generen, sinó també del coneixement que tenen sobre la seva gestió i de la confiança que els inspiren els responsables municipals. Això planteja un risc que els ajuntaments no poden ignorar: si les actuacions de renaturalització es perceben com una manca de manteniment, poden generar pressió per recuperar pràctiques convencionals i comprometre la continuïtat dels canvis. Per això, la comunicació no pot ser una activitat complementària ni limitar-se a respondre a les queixes: ha de formar part de la mateixa estratègia de gestió.
Comunicar la gestió: sis línies de treball
No es tracta de comunicar més, sinó de comunicar millor. Això vol dir incorporar la comunicació a l’estratègia de gestió des de l’inici, com una eina que acompanya les decisions tècniques, i no com una actuació puntual quan el conflicte ja s’ha produït. També vol dir conèixer com percep la ciutadania el verd urbà, entendre què condiciona aquesta percepció i construir missatges que connectin els objectius ambientals amb les preocupacions quotidianes.
1. Diagnosticar abans d’explicar
Les queixes, les consultes ciutadanes i l’experiència dels equips de manteniment són una font d’informació de primer ordre. Quines actuacions generen més controvèrsia? Quines preocupacions es repeteixen? Hi ha diferències entre barris? Quins criteris són més difícils d’entendre? Aquesta anàlisi permet identificar els conflictes, entendre’n les causes i definir sobre quines percepcions cal treballar: no és el mateix respondre a una preocupació per la seguretat de l’arbrat que justificar la reducció de la freqüència de sega d’un prat.
2. Explicar decisions, no només actuacions, i fer-ho abans
La ciutadania ha d’entendre què es farà, per què, amb quins criteris i amb quins resultats esperats. Si un parc incorporarà zones de prat naturalitzat, cal explicar prèviament com canviarà l’espai, per què es modifica el manteniment i quines zones conservaran els usos habituals. Quan els canvis siguin visibles, la ciutadania tindrà elements per interpretar-los.
3. Traduir el criteri tècnic en beneficis tangibles
Conceptes com serveis ecosistèmics, connectivitat ecològica o gestió diferenciada són poc entenedors fora de l’àmbit tècnic. Explicar com una capçada redueix la temperatura d’un carrer, com un prat florit sosté les poblacions de pol·linitzadors o com un sòl permeable infiltra l’aigua de pluja connecta la decisió amb la vida quotidiana.
4. Fer visible la gestió
Una gestió que intervé menys corre el risc de semblar absència de manteniment. Calendaris de gestió, criteris d’intervenció explícits i el que la literatura anomena senyals de cura (vores segades que delimiten el prat, senyalística in situ) fan evident que darrere de cada decisió hi ha planificació, coneixement tècnic i seguiment.
5. Garantir la coherència interna
Serveis tècnics, responsables polítics, empreses de manteniment i canals d’atenció ciutadana han de conèixer i compartir els criteris de gestió. Els missatges contradictoris erosionen la confiança més que qualsevol actuació.
6. Escoltar i avaluar de manera continuada
Cal saber si la percepció canvia, no només comptabilitzar cartells, publicacions o activitats. L’evolució de les queixes, les enquestes de percepció i el retorn dels equips municipals són indicadors útils. I la informació obtinguda ha de servir per ajustar tant la comunicació com, si escau, les decisions tècniques, sense renunciar als objectius ambientals.
Una gestió entesa i compartida
Comunicar la gestió sostenible del verd urbà és una manera d’incorporar el coneixement, les percepcions i les expectatives ciutadanes a la gestió municipal, d’anticipar conflictes i de construir confiança al voltant de decisions que transformen la ciutat. Renaturalitzar exigeix criteri tècnic, planificació i decisions que no sempre seran fàcils d’entendre. També exigeix que la ciutadania en conegui el sentit, en comprengui els beneficis i pugui participar en la construcció d’un espai públic que respongui tant als reptes ambientals com a les necessitats de les persones.
Els municipis que assumeixen la responsabilitat de renaturalitzar-se haurien de ser percebuts com a municipis que impulsen una nova manera de cuidar el territori, no com a municipis que han deixat de cuidar-lo. Aconseguir-ho també forma part de la gestió del verd urbà.
DEL CRITERI AL CARRER: DOS RECURSOS PER A AJUNTAMENTS
Algunes d’aquestes línies de treball es poden aplicar des d’ara. Per això hem creat dos recursos que s’adapten a la realitat de cada municipi. Un porta el criteri tècnic al parc i tradueix cada arbre en beneficis concrets. L’altre el porta a la web municipal i respon els dubtes abans que es converteixin en queixa.
El verd que no veiem
Una activitat familiar que converteix un parc del municipi en un recorregut de 15 a 20 parades. Primer s’observa l’arbre; després es descobreix què aporta.
Porta’t l’activitat al teu municipi
70 preguntes sobre el verd urbà
Un recopilatori de preguntes freqüents sobre la gestió del verd, adaptat al vostre municipi i llest per publicar a la web.
Adapta-les al teu municipiEsteu implantant criteris de gestió diferenciada al vostre municipi?